Aquest és el burca que no volem

Article "Espectes de la crisi", per Àngel Pagès

El populisme avança. Entre la politització de les identitats i la despolitització de l’economia.

Assistim a una nova estocada del feixisme transversal, que afecta sectors amplis de la política social-liberal disfressada de feminisme i laïcitat.

S’utilitza el tema de la burka o el padró municipal (primer pas) per avançar gradualment en el que realment els motiva: La persecució de "l’altre".

Tot aquest modus operandi està basat en la sistemàtica politització de la identitat, l’establiment de categories de suposada superioritat democràtica i cultural i el càlcul precís sobre l’extracció de vots entre els sectors més vulnerables.

Una nova versió del "pobres contra pobres" estimulada per una classe política imbècil que està assumint les mesures somiades per una extrema dreta que hores d’ara ja és “televisiva”.

Cal dir, a més, que l’augment de la politització de la identitat realment existent (estètica, religiosa, cultural, nacional) és inversament proporcional a una interessada despolitització de l’economia (1) i que, dit en altres paraules, ens remet a la versió contemporània de les polítiques burgeses de construcció de subjectes abstractes de base identitària com a dispositius d’invisibilització dels antagonismes de classe. Tot plegat és, doncs, un "caldo" excel·lent de populisme transversal que, fomentat per l’extrema dreta, reviu -amb registres suposadament laics i falsament feministes- en mans de forces polítiques de l’arc parlamentari convencional.

Hauriem de blindar l’esquerra i els moviments socials front aquestes tendències i fer de la resistència social i del pensament critic uns autentics baluards davant la demagògia racista d’uns o el fonamentalisme liberal dels altres.

Enmig de la terra cremada del feixisme, avança un discurs "politicament correcte” que es presenta com a valedor de drets democràtics i, fins i tot, feministes, quan el que realment planteja és una jerarquització cultural i identitària.

Sovint s’observa un panorama, compartit de manera transversal amb matisos, caracteritzat per una sindrome de "superioritat" que aferma dispositius psicològics i polítics de dominació en nom de la democràcia i la civilització, que destrueix els vincles indispensables de classe, de subalternitat inconformista i d’antagonisme social que urgeixen a les classes populars en la fase de crisi sistèmica present.

La cosa, doncs, es complica. La barbàrie està servida.

Això anirà a més. Aviat parlar de Plataforma per Catalunya serà insuficient. La política convencional ja respira aquest ambient (hegemonia) i ens adverteix de que ho tindrem dificil per resistir l’embestida i capgirar la situació (és a dir: Per fer política en un sentit profà i elemental del terme).

Set anys enrere, a Premià de Mar alguns vam ser testimonis directes del que representa la prohibició d’una mesquita, la irrupció en cadena de diverses formes de xenofòbia explícita i implícita, la testimonial i minoritària resistència davant del racisme i el clima d’histèria social que es vivia als carrers. La crisi capitalista actual accentuarà els senyals d’aquest fenomen. Si no tenim clares aquestes premises dificilment podrem plantejar una sortida social i de classe a l’estat de coses present.

No podem caure en el parany etern de la sistemàtica politització de les identitats. Està en joc el sentit real, profà i universal de l’emancipació i de la pròpia noció de política.


Àngel Pagès (bloc) és portaveu de la coordinadora Premià per la Convivència 2003-2006.